6 août 2015

Marcel Taló Martí: Roger Garaudy i la resistència a l’absurd

Roger Garaudy i la resistència a l’absurd
Article source: http://elmitedesisif.cat/uncategorized/roger-garaudy-i-la-resistncia-a-labsurd/

1962 à Cuba avec Fidel castro
La vida i el pensament de Roger Garaudy sempre han estat guiats per una mateixa inquietud. De la Resistència al negacionisme, de la direcció de Cahiers du communisme a l’entrada a l’islam (“amb la Bíblia sota un braç i El Capital sota l’altre”) hi ha un fil conductor que dóna coherència a totes les fases del seu pensament: la recerca d’un sentit a tot plegat, a la vida, a la mort, a la història. La temptació per encaixonar-lo, per pensar-lo com un militant renegat, com un cristià desencantat, com un filòsof polèmic, ens impedeix entendre’l en la seva complexitat. Dit d’una altra manera: no hi ha un Garaudy marxista, un Garaudy cristià, un Garaudy musulmà. Qualsevol aproximació que n’esquarteri el recorregut intel·lectual, fent-ne talls secs i precisos entre una etapa i la següent, com si es tractessin de peces independents no pot més que acabar simplificant i caricaturitzant tot el seu recorregut ideològic. En canvi, la perspectiva des de la qual s’escriu aquest article és ben diferent: Marx i Mahoma, passant per Jesús i Moisès, són les diverses respostes que dóna a una sola (i sempre la mateixa) pregunta: com resistir a l’absurd del sense sentit. Sense valors absoluts, sense fe, sense transcendència, la vida perd el sentit i venç l’individualisme cruel. Garaudy converteix al comunisme, al catolicisme i a l’islam en utopies capaces de donar sentit a l’existència humana. Per això ell mateix serà qui rebutjarà el sentir-se convers: senzillament s’ha limitat a canviar la cultura amb la qual expressa la seva fe. Tant des del Buró polític del Parti Communiste Français (PCF) com des de l’islam es reclamarà hereu de Moisès, Jesús i Mahoma, Marx, Van Gogh i Sant Joan de la Creu1.
Analitzar el pensament de Garaudy és una tasca complicada. Amb els seus més de 50 llibres, qualsevol etiqueta li queda petita. Sempre quedarà algun raconet del seu pensament, algun gir estètic en la seva obra que passarà desapercebut. Per això els objectius d’aquest article són més modestos que pretendre presentar una síntesi del pensament garaudià: aquí ens fixem com a punt de partida el comentari crític de les seves memòries (Mon tour du siecle en solitaire, PLAZA&JANÉS, 1991) per, a partir d’aquest, reflexionar sobre el marxisme, l’islam i la relació particular que hi va mantenir Roger Garaudy.
________________________________

Roger Garaudy neix a Marsella l’any 1913. Abans d’ingressar al PCF el 1933, militarà a Acció Catòlica, encara que no aparegui a les seves memòries. Durant la guerra serà mobilitzat per l’exèrcit francès, serà capturat i fet pres als camps d’Algèria. El 1942 quedarà alliberat i començarà el seu particular periple per a tornar a casa, conscient de la ruptura que ha suposat la guerra. Com a bon estalinista2, el seu determinisme productivista es pretenia infal·lible: la seqüència Resistència-Alliberament-Socialisme era inevitable i sols calia esperar. Precisament serà ell un dels cridats a assentar les bases del nou Estat sorgit de la Resistència: no només estrena cadira a l’Assemblea Nacional sinó també dins del Comitè Central del PCF. Després de la mort d’Stalin, Garaudy utilitzarà la seva posició com a director de la revista teòrica principal del comunisme francès (Cahiers du communisme) i del Centre d’Estudis i Investigacions Marxistes per recodificar la filosofia marxista fins a fer-la coincidir amb les tesis kruschevistes de la coexistència pacífica. Com diu Néstor Kohan (Nuestro Marx, 2011, pp. 141-144) Garaudy “asumió el papel de legitimar la doctrina neobernsteniana del “tránsito pacífico” al socialismo, sin revolución, confrontación, guerra civil, violencia popular ni choques por el poder”. Amb molta traça, Garaudy dissol la categoria de classe en una categoria encara més àmplia, etèria, ahistòrica que és la de “persona humana”. Aquest humanisme que condueix a la pau (és a dir, a la coexistència pacífica que preconitzen els soviètics) té, alhora, la virtut de ser un punt de trobada no només amb l’Església Catòlica sinó també amb totes les diverses corrents derivades de la modernitat. En el fons, Garaudy, que no deixa de ser un escrivà de luxe de Kruschev, serà essencial en la recuperació del camí iniciat per Bernstein més de 50 anys abans. Gràcies a ell i al seu “humanisme pacifista” el PCUS i els demés Partits Comunistes d’Europa Occidental abraçaran de nou el reformisme i abandonaran qualsevol projecte de transformació radical de la societat. Aquest cop no caldrà casar a Marx amb Kant, com havia fet Bernstein, sinó senzillament desarmar la dialèctica hegeliana llegint-la des de l’humanisme kruschevista.
Garaudy venia a cobrir la funció d’intel·lectual comunista de referència que havia exercit Henri Lefebvre fins al 1956, quan havia estat expulsat del Partit per qüestionar l’invasió soviètica d’Hongria. A diferència de Garaudy, que fins al 1953 es manté ferm i submís a les tesis stalinistes del DIAMAT (materialisme dialèctic), Lefebvre sempre havia mantingut una autonomia intel·lectual respecte Moscou i el Buró francès que li havia permès fer una lectura de Marx heterodoxa que emfatitzava la dimensió eminentment revolucionària de la praxis.
Tanmateix, tot i que Garaudy havia estat cridat precisament per la seva bona predisposició a no sortir-se de la línia oficial del Partit, és la mateixa ortodòxia que ajuda a consolidar la que causa la seva expulsió. En nom d’aquesta i de l’obediència als soviètics es van condemnar les seves tesis sobre la revolució xinesa. Per a Garaudy Mao no contradeia a Marx, és més, calia que el marxisme incorporés elements de la filosofia oriental. Menys Hegel i més Tao! Menys determinisme ricardià i més voluntarisme de Confuci! Menys dialèctica occidental i més Ying-Yang! Legitimar filosòficament la revolució xinesa implicava saltar-se a la brava l’etapisme estalinià segons el qual la successió d’un mode de producció a un altre era inalterable. En el fons, però, més enllà de la dimensió ideològica hi havia l’enfrontament polític entre Mao i Kruschev que Garaudy va intentar resoldre via legitimació marxiana de la revolució maoista i Moscou es va dedicar a combatre per no perdre l’hegemonia en el moviment comunista internacional. Per això Garaudy va rebre poc més que una estirada d’orelles del Buró i una reorientació de la seva funció.
Més que les relacions amb la Xina, a l’URSS li interessava el Vaticà. Per això Garaudy, que ja havia iniciat al 1963 el seu viratge cap al marxisme catòlic, organitza una sèrie de diàlegs marxistes-cristians, subratllant que la pèrdua de la dimensió espiritual en el sí del comunisme obligava a Marx a abraçar a Jesús. “La religió no és l’opi del poble”, diu. L’alienació no és fruit de preguntar-se per Déu; l’alienació es dóna en la resposta. De nou, es plasma l’abandó al reformisme més inofensiu del comunisme europeu, disposat a negociar amb la democràcia cristiana (Enrico Berlinguer a Itàlia, l’exemple més clar) per consolidar les institucions burgeses mentre arreu d’Amèrica Llatina la Teologia de l’Alliberament també casa a Marx amb la Bíblia però per a bastir un projecte netament revolucionari.


La ruptura final amb el Partit no arribarà fins al 1970, quan Garaudy ha constatat la necessitat de traslladar els seus diàlegs amb la religió més enllà del marc occidental. A més, la seva participació al maig francès més les crítiques a l’invasió de Txecoslovàquia tensionen encara més la seva delicada relació amb el Buró. Per a ell, el maig del 68, tot i que immadur i subjectiu, té la virtut d’impulsar un nou mite, una nova espiritualitat que reconecti la Humanitat amb la transcendència. El desacord amb les anàlisis extremadament barroeres del PCF es va solucionar expulsant a Garaudy del Partit. Això, diu a les seves memòries, és el que li va permetre desempallegar-se de l’eurocentrisme i explorar noves cultures des d’on expressar la seva fe. De ben segur però que les cinc voltes al món i els contactes amb les cultures animistes del Senegal i la Costa de Marfil més l’aprofundiment en el culte als avantpassats a la Xina i al Japó també hi van ajudar.
De la traumàtica ruptura amb el partit (arriba fins i tot a plantejar-se el suïcidi) fins a l’entrada a l’Islam, Garaudy publica una de les seves crides a resistir l’absurd. La Appel aux vivants (Crida als vivents), publicada a la tardor del 1979, es converteix en un best-seller, des d’on Garaudy crida a “suscitar un movimiento que se parezca a una nueva resistencia, no violenta, para luchar contra la aplastante “ocupación” de las instituciones y de los espíritus por la ideología del “crecimiento” y la anestesia de las almas3. Ni rastre de Marx, ni rastre d’Stalin, ni rastre del PCF. Hàbilment, Garaudy substitueix l’alienació per l’absurd i la consciència de classe pel trobar un sentit a la vida i aconsegueix desplaçar l’acció revolucionària del terreny material a l’espiritual. Desenfoca la contradicció essencial del capitalisme (treball VS capital) i es dedica a apedaçar algunes de les terribles conseqüències d’aquesta: passa per una fase ecologista, liderant l’oposició a les nuclears i després apel·lant al diàleg de civilitzacions per tal d’acabar amb l’imperialisme.
Arran d’una crítica ferotge a l’Estat d’Israel i la seva actuació a la guerra del Líban, Garaudy és acusat d’antisemita fins al punt que el lobby mediàtic jueu li bloqueja els contactes amb editorials i premsa. Comença un període de tristor infinita, de ràbia i reflexió. Acabarà convertint el seu despatx4, on s’hi està reclòs mentre li dura el silenci, no en una gàbia sinó en una cèl·lula de vida que el portarà a la seva darrera etapa: l’Islam. Si l’expulsió del Partit l’havia conduit a derrotar l’eurocentrisme imperant, l’expulsió del món editorial el portarà a l’islam.
Casat amb una palestina des del 1981, Garaudy es “converteix” a l’Islam al 1982, promou el diàleg entre les religions abrahàmiques (per no dir monoteístes) i polemitza amb els grans teòlegs musulmans de l’època.
Garaudy creu que l’Islam actual té dos problemes: el primer és que molts dels seus intèrprets actuals, que llegeixen l’Alcorà en clau integrista, confonen l’Islam del segle VII amb el context històric del segle VII. Òbviament, com Garaudy s’encarrega de recordar- nos, recuperar l’Islam no vol dir recuperar el segle VII. Cal modernitzar l’Islam i adaptar-lo al món actual, globalitzat, multipolar, complexe i acomplexat. Cal fer-ne una lectura oberta, convertir-lo en una eina per a la lluita social i no pel control social. La sharia no diu res del que li fan dir tots aquests intèrprets moderns. Cal recuperar l’esperit original: la transcendència, la solidaritat. No pas per casualitat l’Islam va tardar ben poc a expandir-se: les idees avancen molt més ràpides que els exèrcits i encara més les idees que busquen revolucionar socialment i cultural als pobles. Per això, si l’Islam modern és capaç de retrobar aquesta lectura revolucionària de l’Alcorà, la seva ràpida expansió està més que assegurada.
L’altra trava de l’Islam actual és que està contaminat pels vicis i les restes de l’imperialisme. El nacionalisme, que a més és una ideologia occidental, trenca l’esperit de comunitat de la Umma. A més, els Estats musulmans s’articulen sobre les bases de les antigues administracions colonials, que han pervertit els costums i la moral dels musulmans. Davant d’això, és a dir, d’aquesta fossilització de l’Islam, de la mecanització d’una religió que va néixer per revolucionar la humanitat, Garaudy proposa una mena de Teologia de l’Alliberament per a l’Islam. Desempallegar-se de l’herència colonial i de les lectures conservadors i estèrils de l’Islam i recuperar-lo en la seva dimensió transformadora. Si, a més a més de canviar la perspectiva, aconseguim plantejar l’Islam com la sublimació definitiva tant del judaisme com del cristianisme, té la victòria assegurada.
Malauradament, però, Garaudy no va poder concretar la seva proposta més que en unes poques conferències i, en particular, al Diàleg entre Civilitzacions que es fa a Còrdova (governada aleshores pel PCE) poc abans de la caiguda del mur. Res més enllà. Paral·lelament a la seva aposta per a “rescatar” l’Islam dels seus propis dimonis va anar accentuant la seva crítica a l’Estat d’Israel. La publicació de Les Mythes fondateurs de la politique israélienn (1996), en la qual es nega a considerar l’holocaust nazi com un genocidi, és la causa que se’l jutgi precisament per negacionista i se li imposi una multa de 130.000 francs.
Finalment morirà a Chennevières-sur-Marne, al nord de França, el 13 de juny de 2012.
__________________________________

Mon tour du siecle en solitaire es divideix en quatre parts desiguals que es corresponen amb cada una de les seves etapes vitals. La primera, «Anys d’aprenentatge (1918-1945)» explica la seva infantesa, l’entrada al comunisme, el seu primer amor i l’experiència bèl·lica. En la segona, «Responsables comunistes i comunistes responsables. (1945-1970)» hi ha tota la seva etapa com a militant i dirigent comunista fins a l’expulsió. A la tercera part explica el seu «Projecte: canviar la vida. (1970-1982)», ja allunyat de l’activitat militant. És la part més curta del llibre, de trànsit, quasi un pròleg de la quarta i última etapa. «L’Islam. (1982-1989)» és la més llarga i feixuga de les parts. Fa un recorregut per cada una de les experiències viscudes dins l’islam i hi plasma la perspectiva des de la qual Garaudy llegeix l’Alcorà.
El llibre es fa feixuc i difícil de pair. No està ben compensat i per això alguns capítols es fan llargs i d’altres massa curts. Paràgrafs curts i densos, més a prop de la poesia que del gènere autobiogràfic. La reflexió sobre la transcendència com a punt de partida i arribada, epicentre del llibre, fil conductor de l’experiència vital de Garaudy, s’acaba fent pesada per reiterativa. No creix, no madura, no es fa més complexa: des del principi ja queda insinuada quina és la perspectiva que guia la reflexió garaudiana i es manté constant al llarg del llibre, sense aprofundir-la ni assenyalar-ne les contradiccions. Així, mentre Garaudy busca l’aforisme definitiu en un paràgraf curt i sentenciador, el lector/a s’acaba avorrint de sempre el mateix, però amb paraules diferents.
En el llibre, i en general en el conjunt de reflexions de Garaudy, no hi apareix el gènere tot i que hi juga un paper sovint determinant. Ell mateix reconeix que sense la seva primera dona, la Paulette, a qui recorre quan pensa en suïcidar-se, no hagués pogut tirar endavant cap dels seus projectes. Quan se li retreu que les dones musulmanes estan obligades a dur vel, Garaudy se’n surt dient que, a causa del clima, les dones àrabs sempre han anat tapades, abans i tot que hi arribés l’Islam. Resposta covarda i ridícula que no aspira a resoldre el problema del masclisme dins l’Islam sinó senzillament espolsar-ne les responsabilitats. En tot el llibre apareixen poques dones i les que ho fan sempre amb un paper secundari i sempre al voltant de l’home. De fet, la dona palestina amb qui es casa ni tan sols surt a les seves memòries.
Garaudy se salva d’algunes confusions, però tan sols per poder caure de ple en unes altres. És prou hàbil en distingir antisemitisme i antisionisme5, al menys en les seves memòries, així com adonar-se’n que la modernització de l’Islam no equivalia a la seva occidentalització. També és capaç de distingir l’Islam de la sharia i, encara més, la sharia de la interpretació ultraconservadora que alguns en fan. En canvi, cau de quatre potes en confondre a Marx amb Stalin, així com al marxisme amb la lectura que en fa la III Internacional. Confon el masclisme existent en les societats semites (com en la catòlica) amb una tradicional manera de fer, socialment acceptada, sense cap tipus de rebuig. I per últim confon la soledat amb l’egocentrisme: la seva volta al segle no és pas en solitari. Cap canvi el fa per si sol: tots venen precedits per una experiència compartida que és el que el porta a la reflexió i al canvi. Entra en la primera fase del «comunisme còsmic» gràcies a la visita a un ranxo indi envoltat de savis poetes; és l’expulsió del Partit el que el fa desempallegar-se de l’eurocentrisme; és la conversa amb els jesuïtes del Japó el que l’aproxima a la cultura nipona; és Paulette qui li treu la idea de suïcidar-se; és una màscara la que li descobreix la dansa i les arrels de l’Àfrica subsahariana; etc. Potser, doncs, seria del tot pertinent afegir un petit subtítol al llibre : Mi vuelta al mundo en solitario (aunque debidamente acompañado).
Amb tot s’han de reconèixer les virtuts del llibre i del propi Garaudy. L’atreviment i el compromís d’estar sempre al capdavant de tot, sabent que s’haurà de barallar, discutir i que perdrà moltes amistats. Hi ha a qui li atrau del personatge precisament la seva poètica o la seva reflexió espiritual, més que la seva activitat militant. D’altra banda, se li ha de reconèixer a Garaudy la capacitat d’interpel·lar a tot i a tothom. Ateu, marxista, catòlic, jueu, des de qualsevol perspectiva amb que el llegeixis Garaudy et força a la reflexió. La seva darrera etapa, la del negacionisme, t’obliga a preguntar-te fins a quin punt mereix respecte intel·lectual algú capaç de negar l’innegable. Per altra banda, tota la trajectòria anterior l’avala i quasi t’obliga a reverenciar-lo. Com discutim sobre aquesta colla de grans savis que han acabat sent simples caricatures, ombres deformades del que van ser, bufons del règim? Els discutim des del com han acabat? Com van començar? En fi, qualsevol que vulgui posar a prova la solidesa de la seva fe (o de la seva no-fe), queda convidat a llegir a Garaudy.
En conclusió, estem davant d’un llibre i d’una vida que atrauen més del que es mereixen. L’experiència vital, el trànsit del marxisme més ortodox a l’Islam més revolucionari, còmplice (encara que reconeix que caldrà «adaptar-la als temps que corren») de la Revolució Iraniana, no es tradueix en un relat vibrant, que atrapi i sedueix al lector des de la primera pàgina. A més, el llibre acaba just abans que Garaudy faci l’últim tomb, el negacionista, de manera que la seva història no queda del tot complerta. Com, de ben segur, també ho queda aquest article amb el qual només aspiràvem a esbossar quatre idees sobre la vida i l’obra de Garaudy i la seva particular resistència a l’absurd.

Marcel Taló Martí
Llicenciat en Història i Màster en Història Contemporània per la Universitat Autònoma de Barcelona

1Desde san Juan de la Cruz que nos enseña a descubrir el todo a fuerza de no tener nada, a Karl Marx que nos enseña cómo se puede cambiar el mundo, así como a Van Gogh y a todos los que nos han hecho tomar consciencia de que el hombre es demasiado grande para bastarse a sí mismo (…). Escribí este texto cuando era miembro del Buró político del Partido comunista francés. Hoy soy musulman. No tengo necesidad de cambiar una sola palabra.” GARAUDY (1991:190).
2 A les memòries, tot i que Garaudy li dedica un capítol a Stalin, es mou sempre en una ambigüitat mesuradíssima, contrastant l’Stalin vist des de dalt, tímid, proper, afable, amb l’Stalin vist des de baix, des del poble, que resulta ser el paradigma de l’excés, del personalisme, de l’abús. Justifica la repressió estalinista dient que és una conseqüència lògica i inevitable de qualsevol procés revolucionari.
3 GARAUDY (1991:240)
4 No deixa de ser curiosa la llista de llibres que fa servir en la descripció del seu despatx: “Las dos lámparas sirven de sujetalibros de la estantería de textos sagrados: el Zendavesta, el Tao Te king, los Vedas y los Upanishads, el Popol Vuh y el Kaidara, el Libro de los muertos del antiguo Egipto la Bíblia y el Corán”. GARAUDY (1991: 275).
5 Al moment d’escriure aquestes ratlles, Israel massacra la Franja de Gaza i a casa nostra reviu amb força el debat sobre el(s) dret(s) de cadascun dels pobles. Amb massa freqüència es confon l’antisemitisme amb l’antisionisme, com es confon l’Estat amb els ciutadans d’Israel, la crítica a Israel amb la complicitat amb Hamás, etc.

___________________________________________________________

SELECTION D'ARTICLES

Archives Garaudy PDF sur Calameo

Si je ne brûle pas
Si tu ne brûles pas
Si nous ne brûlons pas,
Comment les ténèbres
Deviendront-elles clarté ?

Nazim Hikmet, poète communiste turc (1901-1963), traduit par son ami Garaudy